El Bestiari


Les nostres terres estan plenes de llegendes que omplen cada font, cada bosc i muntanya.

Moltes d’elles han passat de generació en generació i boca a boca. Durant molt de temps gents i personetes han recollit en llibres i facsímils totes i cadascuna d’aquests relats.

Aquest es un bestiari basat en les tradicions que els meus han traslladat

Le kilimanjaro: Ocell caracteritzat per un exosquelet oriünd de la muntanya dels Àngels ( Gironès ) . Perillós per les criatures de curta d’edat ja que aprecien d’aquestes la innocència. En segles passats hi han documentats robatoris de mainada per part d’aquesta abominació de la natura, però últimament hom no en té constància de cap de recent.

Rep el seu nom degut al crit que fa en el període d’aparellament. Aquest, d’un esgarrifós to agut té una terminació gutural esfereïdora.

La serp peluda. Diuen els vells, que al marge del Ter pel seu pas per Sobranigues hi habita una serp llarga i ample que duu sobre la testa una cavallera rossa i rissada.

Es un rèptil poc perillós i amb pocs assassinats atribuïts directament a ell, però la tradició més cautelosa li atribueix un cant encisador fent que petits i grans quedessin embovats, com hipnotitzats durant un llarg període de temps.

Afegeixen, els curosos, que durant aquest període part de l’ànima era gestionada pels petits dimonis que viuen en els gorgs del Ter i el Tor, fent que la persona posseïda fes petites maldats, res d’importància però si molestes pel veïnat i reputació.

El peix dels tres ulls i dues cues. En aigües poc profundes i quietes del Fluvià pel seu pas per Gaüses , entre els llots i pedregals hi habita un peix petit de tres ulls i dues cues. Espècimen poc vist però altament documentat en rondalles.

Diuen, sobretot ancianes, que la seva escopinada provoca escalfors uterins molt descontrolats. Culpable primer i únic, segons fonts, de totes o majoria de les infidelitats comeses a la comarca.

Es documentada la seva extinció degut a l’afany per part dels joves de la seva caça per extreure-hi la preuada saliva.

L’avió


Seus en l’espai reduït que t’ha estat designat segons les teves preferències – a mi m’agraden els passadissos – i adaptes el teu cos a una postura que saps que, periòdicament, hauràs de modificar.
El primer pensament es el desig que al seient del teu costat no s’hi assegui ningú – jo, normalment, amago aquest pensament fent un Sudoku – o almenys, que sigui prim i poca cosa.
El segon pensament es al voltant del enlairament – jo m’imposo des de ja fa molts vols acabar el Sudoku abans de començar el vol – i observes com al voltant teu no ets pas l’únic que té tics ; alguns s’encomanen a Déu, d’altres ho expressen amb moviments repetitius de cames, d’altres adopten postures d’home-de-món, hi han parelles que s’agafen de la mà…
Després, EL moment continuu de vol – i sempre he pensat que més val així – a on la companyia del soroll dels motors i segons l’hora del dia et condueixen a realitzar diferents activitats: dorms, llegeixes, prepares la reunió del dia, t’organitzes, mires al teu voltant, estudies el paisatge, observes l’hostessa, …
Un quart pensament és la comunicació del “captain speaking” – recordant un company: “sempre hi ha un tal captain speaking pilotant l’avió..” – que segons l’activitat t’atabala més o menys, però de segur en un moment determinat del vol provoca que la tripulació t’obligui a tancar l’aparell electrònic, pujar la “mesilla” i incorporar el seient.
Finalitzes el vol amb l’aterratge – jo acostumo a arronsar els dits dels peus com volent-m’he arrapar al terra metal.lic, per si de cas. Es un detall d’allò més discret – a on descobreixes l’habilitat com a pilot del “captain speaking” que just acaba de treure el pilot automàtic.
I aterres . Toques el terra. Retornes a la teva especie i al teu habitat natural: un home al terra .
Es en arribat aquest punt, que l’hostessa té a bé recordar-te que si encara no pots utilitzar el mòbil, que si no et descordis el cinturó fins arribar a la zona de parking, que si les portes assignades dels vols de connexió, que si gracies por utilitzar la companyia xxxx, … .
Evidentment hi ha força gent que no fa cap cas de les indicacions – jo tal com em caracteritza guardo ordre – que l’hostessa comunica al passatge.
I ja hem arribat. Es el moment de sortir a empentes de l’avió, de trucar a casa per que no pateixin – que no ho fan pas – i de dirigir-te cap allà a on havies d’anar.
Jo, per molt que volo, volat i volaré segueixo pensant que NO m’agrada gens volar.

La guia Peñín


A casa venim de l’Empordà ( Ampurdà per nosaltres ) . De fet, la mare ho és d’ampurdanesa. El pare era del Gironès.

A l’Empordà, les masies sempre s’han fet el vi de les vinyes pròpies. De fet les masies tenien una economia de supervivència…. la terra ho donava i el home ho repartia.

A casa, l’avi es feia el vi amb els seus estris i una bóta. Una bona bóta de fusta que any rera any s’omplia ràpid i es buidava poc a poc. Cinc-cents litres de bocoi, perquè a casa a la bóta se li deia així “el bocoi” …. amb esforç i amb més de 200 kilos de raïm s’omplia mig bocoi que servia per beure vi jove durant un any.

Cada any un cop feta verema i donant gràcies a Déu per la collita, el raïm era premsat. Un raïm barrejat de xarel·lo i garnatxa, un vi a anys rosat i d’altres claret depenent de quina de les varietats tingués més producció o rendiment per la seva maduració.

El premsat ( amb pellofa, polpa i grana ) era manual, bé més aviat l’avi i els germans premsaven amb els peus mentre s’agafaven a una barra penjada de la volta de la casa. Els de casa no eren gaire nets, ja ho duia l’època això. A casa es premsava el raïm amb els peus bruts del camp.

Després era filtrat, amb filtres que d’any a any deixaven passar més pellofes i més granes … així, el most era bast a la primera i a la segona. A casa el filtraven fins a tres o quatre no fos cas que el vi no fos fi.

En acabat, la cerimònia del bocoi començava. Primer netejar; bullir aigua amb fulles de pi ( les de la mata ). S’omplia el bocoi d’aquesta aigua ben bullint, s’hi posaven pedres i es tancava. Els de casa feien rodar durant bastanta estona el bocoi era amunt era avall. A la bota hi morien tant els microbis com les olors.

Un cop net, el bocoi s’omplia d’aquell most mal filtrat. En acabat el “sulfit” ( que ara el tenim de moda perquè es necessari d’etiquetar ) amb aquest, que no era més que un tros de filferro amb sofre incandescent enganxat, s’hi mataven tant els bacteris com els virus. Al cap d’un mes o dos s’hi tornava a cremar el sulfit. Quan la bota deixava de bullir ( al cap d’un parell de mesos més ) volia dir que la fermentació era acabada i que la festa del vi ja podia començar.

A casa es bevia vi cada dia. Al migdia i a la nit. A casa es bevia vi reduït amb aigua. Amb aigua de litines; que era digestiva, agradable i lleugerament picant. A casa es bevia vi reduït amb aigua perquè l’economia era de supervivència, perquè aquell vi que costava tant d’aconseguir havia de durar mínim tot l’any, perquè aquell vi era fort i amb dos gots perdies el cap i el jornal ( jornal que s’havia de dur a casa cada dia per poder tenir la costum d’acompanyar el vi amb menjar).

A casa, ens hem acostumat així de sempre: el vi blanc o claret barrejat amb aigua de Vichy.

A l’Ampurdà la guia Peñín no té cabuda , la cultura del vi que existeix a les memòries de les cases fuig molt de les cates, de les varietats, de les temperatures, del color, dels olors, de les etiquetes o dels processos, ……. a casa hem begut vi, molt de vi al llarg de les generacions, sense cap guia Peñín al costat per tal de puntuar el vi d’aquella anyada.

La vaga


Avui jo no he fet vaga. He fet servir el meu dret a treballar en una jornada de crida a la vaga.

Avui li he explicat al meu fill el concepte de la vaga i no sé què ha entès. Avui, en definitiva no he fet vaga perquè tenia molta feina i això, sent sincer, si que em treu el son ( són moltes les nits que em passo treballant ).

Avui, a última hora, o sigui ara; m’he estat plantejant si en els nostres dies les vagues són òptimes.

Diuen que una de les primeres vagues registrades fou dels treballadors que els egipcis tenien a la ciutat de Deir el-Medina cap a l’any 1170 abans de Crist. Els fets registrats deien : “….los trabajadores traspasaron los muros de la necrópolis (se pusieron en huelga) diciendo: ‘Tenemos hambre, han pasado 18 días de este mes… hemos venido aquí empujados por el hambre y por la sed; no tenemos vestidos, ni grasa, ni pescado, ni legumbres. Escriban esto al faraón, nuestro buen señor y al visir nuestro jefe, que nos den nuestro sustento!”

Bé. Durant els segles XIX i XX, vagues de totes menes es van donar amb gustos per a tothom : reivindicatives pacifiques, violents piquets amb delictes de sang reportats, pacifistes amb clavells, amb nudisme,… . Independentment de les formes adoptades, al sota-fons existia un lligam directe amb les pèrdues que ocasionaven al senyor patró.

Bé. Els japonesos varen posar de moda la “vaga japonesa” …. l’antítesi de l’occidental. El concepte, conegut per tothom, no era més que sobreproduir per trencar l’stock de l’empresa …… el límit superior podia provocar que en cas de vaga general el mercat d’un producte en concret quedés saturat tendint a una caiguda de preus i conseqüents pèrdues per part de les empreses del sector.

Així, un denominador comú de totes aquestes vagues era ‘putejar’ a l’empresari per tal que s’acostés a les tesis exposades pels treballadors i s’arribés a un consens social que permetés a uns i a altres continuar amb la seva relació laboral.

I avui, què ens passa avui si fem vaga? …les empreses perden diners? el senyor patró claudica per un consens social ? el govern atemorit demana una taula de negociació ?

Total. Sense entrar en què hi hagin altres actors ( sindicats ) en escena que volen conservar ves-tu-a-saber quins drets adquirits ( por interés te quiero, Andrés ) ….. potser és hora de també plantejar-nos com hem de fer vaga al segle XXI per tal que sigui, al menys, òptima …. i a poder ser sense violència que ja som grans!

Punset’s Style


Punset a Esquire

Ahir ( 28/09/2010 ) vaig veure a TV3 el programa que l’Albert Om té el gust de presentar-nos ( el convidat ). Ahir, deia, l’Albert va anar a casa de l’Eduardo Punset té a Fonteta ( Baix Ampurdà ). Ahir, repeteixo, vaig tenir la sensació ( imitant a l’Eduardo ) que sota els mateixos impulsos i sempre lligat a la font dels mateixos les reaccions són completament diferents.

M’explic. Ahir, vaig començar el programa encuriosit per un personatge ( en Punset ) que em cau bé, que és entranyable, savi despistat i com diuen els nens d’ara : “sucre”.

Vaig començar el programa atent, escoltant, veient com l’Albert ens guiava per un camí d’admiració i reverència per aquest senyor que tantes històries i historia guarda rera els seus petits ulls.

El vàrem anar acompanyant pels camins del seu jardí, amb les converses de la seva minyona cordovesa criada a França, junt amb els seus gossos, a l’habitació on dorm, on treballa, juntament amb ell mentre contestava un “feisbuk”, amb la filla i les netes ( i el seu jove que es dedica a la política a ‘madrit’ que no va dir ni mu ni ase ni esta boquita es mía ) , o sigui per un camí de la quotidianitat del dia a dia d’un lliure i bon pensador.

Després de tragar-me religiosament tot el programa vaig anar a dormir, i passar pel sedàs del meu llit de cadena comercial nòrdica totes i cadascuna de les sensacions, imatges i frases que vaig recollir ……

Aquest matí m’he llevat pensant JO-VULL-SER-PUNSET. Així ho he decidit. Avui, jo-vull-ser-punset. I perquè? doncs si, per enveja. Per pura i dura enveja.

La pregunta es què li envejo a aquest home. La intel·ligència, les vivències, els coneixements, els reconeixements, ….

No. El que li envejo es que si jo actués com ell ho fa i em permetés fer moltes de les coses que en el programa apareixen, dirien de mi que sóc: irreverent, cregut, prepotent, pesat, dogmàtic, capritxós, …., ….. en canvi en el seu cas els adjectius que s’hi adiuen ( Om mediante ) es afable, despistat, savi, enlluernador, afectuós, … i com ell mateix diu fantàstic!

MM….jo-vull-ser-punset …… o si més no la fotografia i redacció que el programa ens va convidar a sentir.

Ah!. Dir que la masia de Fonteta també és envejable