La guia Peñín


A casa venim de l’Empordà ( Ampurdà per nosaltres ) . De fet, la mare ho és d’ampurdanesa. El pare era del Gironès.

A l’Empordà, les masies sempre s’han fet el vi de les vinyes pròpies. De fet les masies tenien una economia de supervivència…. la terra ho donava i el home ho repartia.

A casa, l’avi es feia el vi amb els seus estris i una bóta. Una bona bóta de fusta que any rera any s’omplia ràpid i es buidava poc a poc. Cinc-cents litres de bocoi, perquè a casa a la bóta se li deia així “el bocoi” …. amb esforç i amb més de 200 kilos de raïm s’omplia mig bocoi que servia per beure vi jove durant un any.

Cada any un cop feta verema i donant gràcies a Déu per la collita, el raïm era premsat. Un raïm barrejat de xarel·lo i garnatxa, un vi a anys rosat i d’altres claret depenent de quina de les varietats tingués més producció o rendiment per la seva maduració.

El premsat ( amb pellofa, polpa i grana ) era manual, bé més aviat l’avi i els germans premsaven amb els peus mentre s’agafaven a una barra penjada de la volta de la casa. Els de casa no eren gaire nets, ja ho duia l’època això. A casa es premsava el raïm amb els peus bruts del camp.

Després era filtrat, amb filtres que d’any a any deixaven passar més pellofes i més granes … així, el most era bast a la primera i a la segona. A casa el filtraven fins a tres o quatre no fos cas que el vi no fos fi.

En acabat, la cerimònia del bocoi començava. Primer netejar; bullir aigua amb fulles de pi ( les de la mata ). S’omplia el bocoi d’aquesta aigua ben bullint, s’hi posaven pedres i es tancava. Els de casa feien rodar durant bastanta estona el bocoi era amunt era avall. A la bota hi morien tant els microbis com les olors.

Un cop net, el bocoi s’omplia d’aquell most mal filtrat. En acabat el “sulfit” ( que ara el tenim de moda perquè es necessari d’etiquetar ) amb aquest, que no era més que un tros de filferro amb sofre incandescent enganxat, s’hi mataven tant els bacteris com els virus. Al cap d’un mes o dos s’hi tornava a cremar el sulfit. Quan la bota deixava de bullir ( al cap d’un parell de mesos més ) volia dir que la fermentació era acabada i que la festa del vi ja podia començar.

A casa es bevia vi cada dia. Al migdia i a la nit. A casa es bevia vi reduït amb aigua. Amb aigua de litines; que era digestiva, agradable i lleugerament picant. A casa es bevia vi reduït amb aigua perquè l’economia era de supervivència, perquè aquell vi que costava tant d’aconseguir havia de durar mínim tot l’any, perquè aquell vi era fort i amb dos gots perdies el cap i el jornal ( jornal que s’havia de dur a casa cada dia per poder tenir la costum d’acompanyar el vi amb menjar).

A casa, ens hem acostumat així de sempre: el vi blanc o claret barrejat amb aigua de Vichy.

A l’Ampurdà la guia Peñín no té cabuda , la cultura del vi que existeix a les memòries de les cases fuig molt de les cates, de les varietats, de les temperatures, del color, dels olors, de les etiquetes o dels processos, ……. a casa hem begut vi, molt de vi al llarg de les generacions, sense cap guia Peñín al costat per tal de puntuar el vi d’aquella anyada.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s