Category Archives: vi

La guia Peñín


A casa venim de l’Empordà ( Ampurdà per nosaltres ) . De fet, la mare ho és d’ampurdanesa. El pare era del Gironès.

A l’Empordà, les masies sempre s’han fet el vi de les vinyes pròpies. De fet les masies tenien una economia de supervivència…. la terra ho donava i el home ho repartia.

A casa, l’avi es feia el vi amb els seus estris i una bóta. Una bona bóta de fusta que any rera any s’omplia ràpid i es buidava poc a poc. Cinc-cents litres de bocoi, perquè a casa a la bóta se li deia així “el bocoi” …. amb esforç i amb més de 200 kilos de raïm s’omplia mig bocoi que servia per beure vi jove durant un any.

Cada any un cop feta verema i donant gràcies a Déu per la collita, el raïm era premsat. Un raïm barrejat de xarel·lo i garnatxa, un vi a anys rosat i d’altres claret depenent de quina de les varietats tingués més producció o rendiment per la seva maduració.

El premsat ( amb pellofa, polpa i grana ) era manual, bé més aviat l’avi i els germans premsaven amb els peus mentre s’agafaven a una barra penjada de la volta de la casa. Els de casa no eren gaire nets, ja ho duia l’època això. A casa es premsava el raïm amb els peus bruts del camp.

Després era filtrat, amb filtres que d’any a any deixaven passar més pellofes i més granes … així, el most era bast a la primera i a la segona. A casa el filtraven fins a tres o quatre no fos cas que el vi no fos fi.

En acabat, la cerimònia del bocoi començava. Primer netejar; bullir aigua amb fulles de pi ( les de la mata ). S’omplia el bocoi d’aquesta aigua ben bullint, s’hi posaven pedres i es tancava. Els de casa feien rodar durant bastanta estona el bocoi era amunt era avall. A la bota hi morien tant els microbis com les olors.

Un cop net, el bocoi s’omplia d’aquell most mal filtrat. En acabat el “sulfit” ( que ara el tenim de moda perquè es necessari d’etiquetar ) amb aquest, que no era més que un tros de filferro amb sofre incandescent enganxat, s’hi mataven tant els bacteris com els virus. Al cap d’un mes o dos s’hi tornava a cremar el sulfit. Quan la bota deixava de bullir ( al cap d’un parell de mesos més ) volia dir que la fermentació era acabada i que la festa del vi ja podia començar.

A casa es bevia vi cada dia. Al migdia i a la nit. A casa es bevia vi reduït amb aigua. Amb aigua de litines; que era digestiva, agradable i lleugerament picant. A casa es bevia vi reduït amb aigua perquè l’economia era de supervivència, perquè aquell vi que costava tant d’aconseguir havia de durar mínim tot l’any, perquè aquell vi era fort i amb dos gots perdies el cap i el jornal ( jornal que s’havia de dur a casa cada dia per poder tenir la costum d’acompanyar el vi amb menjar).

A casa, ens hem acostumat així de sempre: el vi blanc o claret barrejat amb aigua de Vichy.

A l’Ampurdà la guia Peñín no té cabuda , la cultura del vi que existeix a les memòries de les cases fuig molt de les cates, de les varietats, de les temperatures, del color, dels olors, de les etiquetes o dels processos, ……. a casa hem begut vi, molt de vi al llarg de les generacions, sense cap guia Peñín al costat per tal de puntuar el vi d’aquella anyada.

Anuncis